Reflexió, pandèmia, cultura, silenci. Com serà el futur cultural?
Acròbates Cultura
Després de més d’un mes de confinament, ja sabem que la pandèmia ha vingut per canviar-nos la vida i alterar les nostres relacions, però aquests dies li dono també moltes voltes al futur. Fins aquí suposo que no és cap novetat, perquè tots estem igual. Em pregunto què serà de tots els projectes que tenia a mitges després d’això, si es podran fer, quan es podran fer, si l’agenda del segon semestre es podrà mantenir, si continuaré amb els projectes que tenia a punt d’engegar… Això m’amoïna, molt, per no tenir-ho previst. Però, clar, qui havia previst una cosa semblant?
La incertesa dels primers dies, però, ha deixat pas a una benvinguda motivació per poder donar-li la volta a tot això. I no parlaré ara de la meditació, el moviment i el menjar conscient, perquè no és el lloc, però sí de l’obertura de la ment que es produeix després de menjar sa, meditar i fer una mica d’esport a casa. No és que ara tingui res segur, però he vist un camí d’oportunitats on abans hi havia un munt d’obstacles.
Fa una setmana, després de Setmana Santa, que vaig sortir del silenci més profund a Acròbates Cultura. Ja feia un mes que estàvem confinats i us deia que havia necessitat de silenci per poder ordenar en la meva ment tot el que estava passant i traspassar les idees a diferents llibretes, papers i projectes. Treballar sobre paper és tan important! Continuo en el silenci, però, de tant en tant, obro la finestra per sentir els ocells, poso una cançó que m’acarona i mulla els ulls i continuo omplint llibretes amb idees de colors.
Els meus companys del sector s’han encarregat d’omplir la xarxa virtual de bones propostes (música, poesia, museus, patrimoni, cinema, arxius i un gran etcètera). Jo mateixa estic intentant traspassar al web d’Acròbates Cultura algunes píndoles de l’experiència i les formacions que he rebut en aquests anys i, aviat, espero poder explicar més idees i projectes que estic desenvolupant. Però, abans de res, continuo reflexionant sobre com serà el futur de la cultura després de tot això. Penso en la gran quantitat de cultura que els meus companys han compartit a cost “0”, gratis, cedint talent, esforços i continguts de gran valor sense cap mena de recompensa econòmica. I no parlo d’artistes que omplen estadis o grans plataformes online de consum audiovisual, parlo dels artistes que treballen dia a dia i s’esforcen per tirar endavant els seus projectes, de la cultura fora de les masses que ens ha ajudat a minimitzar els efectes del tancament i la soledat. Però… quant de temps podrem suportar això? Què passarà quan puguem sortir de casa però no es puguin obrir els teatres, cafeteries, sales de concerts, biblioteques o centres d’art? Què passarà quan es puguin obrir però redueixin el seu aforament?
Tot és incert i per això crec que més que mai hem d’aturar-nos a escoltar el silenci i pensar què volem per al nostre futur i el nostre planeta. I la cultura també ha de dir alguna cosa al respecte perquè, sense cap mena de dubte, aquest futur haurà de ser ètic, responsable i sostenible. No hem de tornar a caure en els mateixos errors. Ètica, responsabilitat i sostenibilitat en concerts, museus, turisme, patrimoni, festivals… assumptes entre les quals treballo cada dia. En el meu cas, sempre he treballat des de la proximitat i tots els meus projectes han estat petits, de poder mirar els ulls de la gent que hi participava, però hem de pensar en el sector de manera global i també penso en noves maneres de participació que facin que els nostres projectes siguin millor en tots els aspectes.
Reflexiono al voltant d’aquestes fotografies. Les dues primeres les he tret d’aquest article (molt interessant, per cert). Fixeu-vos en el que “ens venen” vs “la realitat”. És Granada, abans d’entrar en un dels meus llocs preferits, el Paseo de los Tristes.
Aquestes fotografies tampoc ens són alienes i, jo no sé vosaltres, però jo mantinc l’esperança de poder tornar a passejar per Roma (fotografia original), Venècia (fotografia original) i Florència amb una mica més de sentit comú.
I també passa a Barcelona (fotografia original):
I als grans museus. Al Louvre (fotografia original extreta d’aquí), sense anar més lluny, s’ha de fer una cua semblant al control d’accés de l’aeroport per veure la Gioconda. De debò?
Però no només parlo de turisme, parlo de concerts, festivals, museus… parlo de cultura en el sentit més ampli. De repensar públics, esponjar la cultura, desgentrificar grans ciutats, repensar la utilització de les xarxes i, sobretot, dignificar el nostre ofici.
I en aquestes estic. Què en penses? M’hi acompanyes?
Acròbates Cultura