Dones i Guerra Civil.
Textos per mantenir la memòria viva.
Acròbates Cultura
Avui recuperem a la veu d’una nena de la qual ens vam enamorar profundament fa dos anys: l’Encarnació Martorell.
El seu dietari va ser el fil conductor de l’espectacle “A l’ombra dels fusells. Dones que creen la història”, un recull de textos de dones que van viure la Guerra Civil i l’exili. Vam fer servir textos de tota mena: entrevistes, discursos, poemes, vivències relatades, dietaris… qualsevol text que ens apropés a aquelles dones, les seves inquietuds, desitjos, mancances, voluntats, pors, anhels…
Els ulls de l’Encarnació s’acompanyaven dels de la Gloria Fuertes, Mercè Rodoreda, Frederica Montseny, Leticia de Miquel, Àngela Figueras Aymerich, Eulàlia Berenguer, Concha Méndez, Teresa Pàmies o Ernestina de Champurcin. Segur que molts d’aquests noms us sonen, però d’altres no. La idea va ser recollir també els textos de dones “anònimes” i, entre totes, donar veu femenina a la Guerra Civil.
Us deixem una petita mostra de les seves entrades al diari. Què en penseu?
Perquè la memòria s’ha de mantenir en alerta i la història viva, les dones també van ser protagonistes d’una història que les ha ignorat.
***
“Amb ulls de nena”. Encarnació Martorell.
«Per què visc?
Cada dia estic més avorrida de la vida. Ara no tinc la il·lusió que arribi Sant Joan, perquè fan ball al carrer; ni que arribi el diumenge per anar al cinema; ni la que arribi el meu sant o l’aniversari; ni que s’acosta l’hivern i em faran un abric; ni tan sols que arribi el vespre per anar a passejar amb les amigues. Perquè sé que quan arribi Sant Joan no es farà ball; perquè sé que en ser diumenge haig d’anar a la cua de la llet; perquè sé que quan arribarà el meu sant o l’aniversari passarà com un altre dia; perquè sé que quan siguem a l’hivern, en comptes de fer-me un abric, em posaré el de l’hivern passat; i perquè sé que quan arribarà el vespre ja estaré prou cansada i hauré d’anar-me’n al llit.”
Un simulacre
S’exposen, pels carrers i porteries, uns cartells en els quals es donen les instruccions del que cal fer en cas de bombardeig.
Els estem llegim de puntetes, el meu germà i jo. Quan penso que a altres llocs com a Madrid ja hi han bombardejat, m’impressiona.
Avui els diaris i la radio donen la notícia que al vespre es farà un simulacre de bombardeig. Sopem d’hora.
Per anunciar l’alarma toquen unes sirenes, i els vigilants els xiulets.
Nosaltres baixem al principal. Al cap de poca estona tornen a tocar com a senyal que ja ha passat el perill. Pugem i anem a dormir.
La crueltat del feixisme
Avui han vingut dos cops, a les dotze i a les quatre. Hi ha hagut alguns morts i diversos ferits. Diuen que a una dona que donava de mamar al seu fill la metralla li ha arrencat el pit d’arrel i li ha mort la criatura.
A un vigilant la metralla li ha tallat el cap en rodó, i tot de desgràcies.
Penso. Penso en llavors, en el temps de pau, que no havies de patir pel menjar ni pel bombardeig. Que vivíem per la felicitat, que només teníem la preocupació del treball i fer-te gran. Ara no, ara pensem només que qualsevol dia pot caure una bomba i matar-nos, que ens quedem sense tal article, que potser perdrem la guerra; que no s’acaba mai i sempre coses així. Tinc ràbia, ganes de plorar. Em poso de cap al coixí i ploro, ploro de ràbia. I quina vida!
Un cor destrossat
Estic asseguda en un seient del tramvia. En un altre no gaire lluny seu un vellet. Va conversant amb uns senyors mig plorant.
Escolto. M’assabento del que li passa. Tenia dos fills i els dos han sigut morts al front. Ell feia de porter en una casa, que acaba de ser destrossada per unes bombes. Ara ja no té col·locació. Ni tampoc família.
L’home va plorant. Un senyor li pregunta si té diners, on va. Ell diu que no té ni un cèntim, tota la casa ha anat a terra. Ell, però, no hi era. Diu també que no sap on va, no coneix ningú.
Els senyors amb qui parla li allarguen uns bitllets.
Penso a donar-li’n, però no en duc. Però l’home no és feliç ni ho serà mai més. Per més diners que tingui, els seus fills no tornaran.
***
Imatge principal del text extreta d’aqui.
***
